SOLUCIONS PER A LA CRISI

Des de finals d'agost de 2007, el govern nord-americà ha anunciat diverses mesures per a evitar les situacions d'impagament de les llars. Un primer pla de rescat per als bancs va ser presentat oficialment a principis de desembre de 2007, amb un doble objectiu: primerament protegir a les llars més fràgils, però també canalitzar la crisi. La principal mesura destinada a limitar els impagaments hipotecaris és congelar, sota certes condicions, els tipus d'interès dels préstecs d'alt risc a tipus variable. L'administració Bush també va anunciar a principis de 2008 un pla pressupostari de relanzamiento d'uns 150.000 milions de dòlars, o sigui l'equivalent del 1% del PIB. Buscant una solució a llarg termini, el govern dels EUA va atorgar un rescat de 700.000 milions de dòlars per a comprar el dolent deute de Wall Street en canvi d'una participació en els bancs. El govern volia demanar prestem en els mercats financers mundials i esperava que la pot vendre els bons dolents quan el mercat de l'habitatge s'hagués estabilitzat. El govern del Regne Unit llanço el seu propi rescat, fent 400.000 milions de lliures disponibles a vuit dels més grans bancs del Regne Unit i a empreses d'habitatge en canvi de participació al capital d'elles. En canvi de la seva inversió, el govern espera obtenir una participació en els bancs. Aquí van algunes de les propostes que es poden portar a terme:

La primera:
Disminuir l'esforç per vendre; incrementar l'esforç per cobrar. Això, que sembla clar, també pot interpretar-se com "miri la qualitat de les seves benes" o "miri a qui ven que potser no pagui". La dada ja ho vam donar fa un parell de setmanes: Puja la morositat, i l'efecte és en dòmino.

La segona: Llançar contínuament productes d'alt valor afegit i amb clara diferenciació. És a dir, ni repartiment de dividends que amenaci el creixement de l'empresa, ni aplicar la tàctica del rinconcito a l'espera de temps millors. Hem d'invertir en innovació els marges que àdhuc puguem treure de les nostres vaques lleteres (si és que les tenim).

La tercera: No cedir davant la temptació de no invertir en màrqueting i publicitat. Això pot fer fracassar el punt anterior o simplement acabar-nos d'enfonsar. A més d'haver poca demanda, només mancada que ens oblidin! Això ens ajudarà en la diferenciació.

La quarta: Retenir el talent dintre de la companyia. Això si és difícil, fins i tot en temps de bonança. De fet, potser ara sigui més fàcil: qui va a pagar per ell en altre lloc?

La cinquena: Tenir sempre l'ull posat en la Responsabilitat Social Corporativa; coherent amb l'anterior, i coherent si volem tenir subministraments, bones relacions internes i externes, facilitat de fons i, en definitiva, contribuir tot el possible en la recuperació del teixit que ens envolta.

CRISI FINANCERA DEL SEGLE XXI

Origen.
La Crisi Financera Internacional del 2008 va començar amb la crisi hipotecària als Estats Units i està causant greus efectes en gairebé tot el món que són de públic coneixement. Com el seu nom ho indica, la crisi hipotecària sorgeix del maneig que tant bancs com consumidors li van donar a les hipoteques que principalment van ser utilitzades per a adquirir béns arrels com apartaments, cases i altres béns immobles.. Algunes entitats financeres van optar per atorgar hipoteques amb un alt risc, un risc més alt del normalment acostumat, de l'aconsellable, el que al final va tenir els seus fruits: el risc es va fer realitat; els quals van adquirir les hipoteques no les van poder pagar. Va ser precisament la utilització d'hipoteques d'alt risc (subprime) les causants de la bombolla immobiliària sorgida fa alguns anys als Estats Units. Ja que gairebé tot el món va tenir accés a crèdits per a adquirir habitatge, es va accelerar la construcció d'habitatges al ser molt atractiu per la gran demanda generada per l'atorgament desenfrenat d'hipoteques. Aquest creixement de les empreses immobiliàries va ser especulatiu, i com tota especulació arriba un moment que tot regressa a la realitat.

El punt és que les persones que adquirien hipoteques d'alt risc, mentre van tenir ingressos suficients van pagar les seves hipoteques, però després la situació econòmica dels Estats Units va començar a ser difícil i molta gent simplement no va poder pagar més les seves hipoteques, així que les entitats financeres que havien finançat aquestes hipoteques no pagades es van veure en dificultats per a recuperar la seva inversió a tal punt que moltes van trencar. La crisi es va fer més gran i va arrossegar a mes empreses quan les entitats financeres que inicialment van atorgar les hipoteques d'alt risc i que al final no van ser pagades, van vendre o van cedir als bancs aquests deutes, de manera que els bancs es van comprar aquest risc, i quan va sorgir la crisi, van ser arrossegats també. Un exemple d'això és la trenca Lehman Brothers que va arribar a tenir gran part dels seus actius protegits per hipoteques d'alt risc. Va ser la decisió tal vegada irresponsable de les entitats financeres d'atorgar hipoteques a persones que no podien garantir-les, la causant de tota aquesta tragèdia financera. Un banc al prestar-li diners a una persona que no pot garantir la seva capacitat de pagament, assumeix un alt risc, risc que no està protegit ja que aquestes hipoteques d'alt risc no conten amb cap aval, així que en el cas que es perdin no hi ha qui respongui per elles, i l'única cosa que pot fer el creditor és embargar els béns hipotecats, béns que per la mateixa crisi tenen molt poc valor.

Aquesta crisi és una mostra del que pot passar quan el sistema financer presa decisions equivocades com prestar-li diners a qui no pot pagar, decisió que causa dues situacions: l'aparició d'una bombolla per la massiva i abrupta capacitat de compra que té la gent beneficiada per aquests crèdits d'alt risc i la crisi de les entitats financera quan el deutor no pot pagar. A pesar que la crisi financera es va originar en els Estats units, s'ha globalitzat de tal forma que en tot el món s'estan sentint els seus efectes, l'efecte ha estat gairebé igual en els Estats units que a Europa i Àsia. La globalització d'aquesta Crisi ha arribat a un nivell tal que tot està interconnectat; l'economia mundial sembla un únic engranatge que funciona com una unitat, i de fallar una de les parts, la resta es veurà afectat. I és que avui no podem parlar d'una empresa nord-americana, europea o japonesa, ja que cada empresa té les seves filiessis, subsidiaras, seus, departaments i personal en molts països. La cadena de subministraments de qualsevol multinacional està conformada per diversos països, de manera que és difícil saber veritablement d'on és una empresa. És normal per exemple que una empresa nord-americana tingui la seva seu administrativa a Califòrnia, el seu departament d'atenció al client en l'Índia, el seu departament de cobrament en algun país asiàtic, i algunes cadenes de producció en diversos països europeus, pel que és tot just comprensible que si hi ha un sever problema en qualsevol d'aquests països, l'empresa es veurà en problemes. I totes les grans empreses operen d'aquesta forma, com un mecanisme de maximització de la competitivitat ja que busquen realitzar cada procés en el país on més econòmic li resulti. I el sistema financer no és aliè a aquesta realitat. Els bancs nord-americans, que van anar els causants de la crisi, principalment per prestar diners a persones que no tenien capacitat de pagament, prenien aquests paquet d'inversió i els venien en la Wall Street, en la borsa de Tòquio, Singapur o en les borses europees, on eren comprats per bancs i inversionistas locals, de manera que aquests paquets d'inversió contaminats per deutes dolents originats en Estats Units, es van dispersar per tot el món, i la sofisticación és tal que aquests bancs i inversionistas no saben exactament quins dels seus paquets d'inversió estan contaminats. Aquests grans inversionistas que durant anys van estar especulant i fent diners amb unes inversions conformades en la seva gran part per deutes dolents, de sobte s'adonen que les seves inversions no valen gens o valen molt poc, i doncs ja veiem el resultat de tot això. El sistema financer mundial és tan complex, que una simple hipoteca atorgada a un ciutadà comú i corrent als Estats Units, és venuda pel banc que la va atorgar a empreses especialitzades que després les empaqueten amb altre tipus d'inversions, que després són ofertes en les diferents borses del món, pel que aquesta hipoteca que mai serà pagada pel ciutadà que va adquirir un habitatge amb ella, acaba en mans d'un llunyà inversionista, inversioncita que mai es va preocupar per saber l'origen de la inversió que adquiria.

EL TERME ECONOMIA

L' economia és la ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l'assignació competitiva de recursos.
Una definició que explica la ciència de l'economia moderna és aquella proposada per Lionel Robbins, en el seu "Assaig sobre la Naturalesa i el Significat de la Ciència Econòmica" de 1932: "ciència que estudia el comportament humà com a relació entre els fins i els mitjans escassos que tenen usos alternatius. D'altres, tanmateix, han proposat una definició més ampla de l'economia, atesa la seva aplicació en diversos camps que no són considerats tradicionalment com àrees econòmiques; per exemple, David Friedman, va definir l'economia com la manera d'entendre el comportament que comença amb la suposició que les persones tenen objectius i que tendeixen a triar la manera correcta per assolir-los. La manera correcta per assolir aquests objectius és la racionalitat. Així doncs, l'economia estudia la manera racional aconseguir algun objectiu en particular, sovint amb recursos escassos.
Un dels usos de l'economia és explicar com és que els sistemes econòmics funcionen i les relacions entre els agents econòmics en la societat. Els mètodes d'anàlisi econòmic s'han aplicat, cada vegada més, als camps de les eleccions humanes en els contexts socials, com ara l'educació, la familia, la sanitat, el dret, la política, les institucions socials i la guerra. Altres aspectes principals que tracta l'economia són el comerç, la distribució de recursos i la competència. L'economia es pot centrar en l'estudi de la producció, la distribució i el consum de la riquesa, així com els problemes relacionats amb el finançament, la fiscalitat, la mà d'obra, la llei, la pobresa i el medi ambient.
L'economia té el seu fonament en el raonament rigorós i lògic. La metodologia econòmica està conformada per:
La recol·lecció de dades: dades de variables mesurables (com ara el preu o els canvis en el preu).
Formulació de models de relacions econòmiques: per exemple, la relació entre el nivell general dels preus i el nivell general d'atur. La formulació inclou formes observables de l'activitat econòmica, com ara diners, consum, preferències, compres, vendes, i preus. Alguns models són models de comptabilitat senzills; altres postulen un comportament econòmic específic, com ara la optimització de la utilitat o guanys.
La producció d'estadístiques econòmiques: amb les dades i el model aplicat, es produeix una representació d'una activitat econòmica.
Raonament amb els models econòmics: el procés de raonament sovint es realitza amb matemàtica avançada. Com la resta de les ciències, les conclusions del model tenen un valor predictiu i de confirmació (o rebuig) de les hipòtesis de la relació entre les diferents variables.